Historia del confort

Fer del No-Temps, Temps

(Alguns exemples)

WEIMAR-CUT   

Seguint amb la línia iniciada amb JEAN PATOU del repàs històric del confort, ara presentem el WEIMAR-CUT. El WEIMAR-CUT és un tallat (o secat) de cabells (sobretot masculí), popular (per certs sectors de població) sobretot a centroeuropa (basicament a alemanya) durant el periòde d’entre guerres ( anys 20 del segle XX ), tal i com el seu nom indica, durant la república de WIEMAR.
Influenciat i derivat dels tallats (femenins) inspirats per COCO CHANEL .Aquesta igual que va fer amb la roba, buscant la maxima comoditat i concreció, després de la gran guerra es va tallar i va començar a tallar els cabells a les seves models, creant el que després va ser conegut com a BOB, el qual, després  es va tornar a recuperar als anys 60, de la mà de VIDAL SASOON amb el nom de:LA FORMA.
Podriem dir doncs que el WEIMAR-CUT vindria a ser la versió masculina del BOB.
Aquest tallat és d’una gran simplicitat formal,i molt facil de mantenir be i pentinat, donant així gran comoditat, agilitat i CONFORT a qui el porta.
 Va ser portat sobretot per sectors més o menys intel.lectuals (sobretot artistes plástics i arquitectes) amb esperit reformista o revolucionari (utòpic i d’esquerres), és un tallat sencill, pràctic per trevallar i sense sofisticacions burgeses.
Com hem dit, és un tallat sobretot centreuropeu, diferent al típic afeitat de cap revolucionari soviètic:
(MAIAKOVSKY,RODCHENKO, MELNIKOV....), i marca diferències amb (per exemple) els tallats dels primitius escuadristes feixistes italians que portaven un estil hiperllati, i molt més sofisticat, es rissaven el cabell ( rapant els laterals) i  l’aixecaven ben bé un pam o dos per damunt el front, creant així (juntament amb el bigotet) un estil semblant als afros actuals ( tipo el caniche femeni ) molt racial i viril.
El WEIMAR-CUT es va portar molt durant la epoca politicament més radical de la BAUHAUS a DESSAU.
El  tallat consisteix bàsicament  a fer un craneal frontal ( amb diferents versions) resaltant les entrades, els serrells rectes i els laterals en general poc contrastats.

 

 

 

“LA SAVATE”

LA SAVATE o BOXA FRANCESA- esport de combat d’origen francès, semblant als actuals “KICK-BOXING” i “FULL-CONTACT”.
LA SAVATE és la conjunció del "CHAUSSON” ,combat d’origen marsellès basat preferentment en la utilització de les cames i una altra variant de combat parisí conegut per utilitzar més els punys i les patades a les cames.
CHARLES LECOUR va estudiar i unificar (cap a l’any 1845) aquest dos sistemes per crear-ne un basat amb la defensa personal incloent-hi també les tècniques de la BOXA ANGLESA.
El 1899 CHARLEMONT (famós mestre de lluita) va ser el primer en escriure un llibre sobre aquesta lluita anomenada ja SAVATE, que vol dir bota vella. La llegenda diu que l’origen de la BOXA FRANCESA es va produir quan un mariner, un tal MICHEL SANARY, va visitar un bordell i al negar-se a pagar va apareixer un matón xinès. SANARY era campió de l'armada i estava considerat un gran lluitador, Però el petit xinès el va vèncer fàcilment, basant la seva estratègia amb l’atac preferentment a les cames i als genolls . Aquesta derrota va ser molt comentada i els mariners van començar a copiar les patades i les van incorporar al seu sistema. El nom que rebia l’espardenya que els mariners utilitzaven per treballar i entrenar-se en el vaixell es deia CHAUSSON.
MICHEL DE LA HAYE en el seu llibre “savate-chausson-boxe francaise” explica un famós encontre entre boxa i savate:
El 28 d’octubre de 1899 es va celebrar un combat entre el campió de boxa anglesa dels pesos mitjans JERRY DRISCOLE i el campió de França de boxa francesa CHARLES CHARLEMONT. El campió angles va dominar els primers assalts gràcies a la seva millor boxa, fent sagnar CHARLEMONT per la cella.
Les patades del francès no van aconseguir frenar al boxejador, fins que un cop amb la punta de la bota va penetrar a l’estòmac de DRISCOLE. Cargolant-se per la cintura el boxejador no va poder continuar el combat. Una altra versió diu que en realitat la patada no va anar a parar al ventre, sinó que la patada va impactar una mica més al sud.
Potser per aquest fet als anglesos no els hi ha fet mai gràcia aquest tipus de boxa i sempre l’han considerat no reglamentaria.
Després de la seva creació LA SAVATE es va fer popular de seguida, però ràpidament va ser absorbida per la noblesa i l'alta burgesia. Aquets davant els problemes que tenien els seus fills (educats en coto-fluix) quan havien de sortir al carrer i moure’s per ambients no segurs( Eren atacats, atracats...) van començar a entrenar-los amb la nova disciplina perquè es poguessin defensar bé de qualsevol atac del carrer.  Així doncs tot i el seu origen popular, es va convertit en el CONFORT (la seguretat) de la classe alta per defensar-se de la classe baixa, es va refinar i polir.
Actualment es practica a les escoles franceses i l’estat la subvenciona.

 

 

 

TWO-TONE

TWO.TONE (companyia i marca discogràfica anglèsa-1979-1985)                                         Va representar una de les operacions musicals postpunk més importants del moment.
Creada per JERRY DAMMERS (índia 1954).
DAMMERS després d’una adolescència skin i vandàlica, d’una època hippy ( estada en una comuna, dues setmanes), d’estudiar animació i formar varis grups punks, va fundar TWO-TONE records decepcionat amb les discogràfiques i el negoci musical del moment. En un primer moment per poder produït el seu grup i d’altres que li agradaven. El seu primer grup important va ser THE AUTOMATICS, després dits The SPECIALS, i després SPECIAL AKA.
El so TWO-TONE records era una mixtura racial,. Combinava l’energia del punk anglès amb els ritmes de l’ska i el reggae jamaica (introduïts a gran bretanya per la immigració caribenya dels anys 60’s). D’aquest so s’en va anomenat “BLUEBEAT”.
El nom de TWO-TONE volia capturar la naturalesa multiracial de les diferents bandes de la discogràfica (MADNESS, SPECIALS, SPECIAL AKA, THE SELECTER, THE BEAT, THE BODYSNATCHERS, SWINGING CATS, RICO, BAD MANNERS o RHODA DAKAR....) musics blancs i negres tocant junts i fent força (amb lletres combatives i d’aires quotidians) davant el “Nacional front”i el “British movement” que en aquell moment estaven agafant molta força. Els dos tons també feien referència als colors de l’OP ART dels 60’s (la dècada per excel.lència de l’ska primitiu SKATALITES, etc… amb els primers rude-boys jamaicans i el soul). Les bandes van adoptar una imatge de Gang basada en  una combinació d’estils entre rude-boys Jamaicans i asiàtics (anglesos) ,mods,  skinheads i  suedeheads. Incorporant al seu vestuari els barrets PORK-PIES, les camises BEN SHERMAN,els nikis FRED PERRY,els pantalons Dog Tooth, trajes de tres butons, les jaquetes HARRINGTON,els abrics CROMBIE,sabates italianes com les LOAFERS, els  tirants i les  DOC MARTENS.
La discogràfica va funcionar poc temps però va produir tota una sèrie de discos fantàstics i de gran influència posterior.TWO-TONE va crear confort sonor i social.
Buscant aquest Confort sonor i social Jerry Dammers va evolucionar cap a unes sonoritats de reminiscències Easy lisening  hipnòtic i Muzak atmosfèric.

 

Shell confort

 

BRUCE BROWN

BRUCE BROWN (surfista i cineasta especialitzat en pel.licules de surf). Conegut junt a JOHN SEVERSON (creador de la revista SURFER) i HOBIE ALTER (un dels principals fabricants de taules de surf dels 60’s) com un dels primigenis milionaris del surf.
BB es va fer famós i ric sobretot a partir de la pel.licula “ENDLESS SUMMER” DEL 1964.
Als anys 60, tal i com ens explica Tom Wolfe,BB tenia una mansió en un penya-segat a 18 metres sobre la platja de DANA POINT, anava descalç i portava la mateixa roba que quan no feia altra cosa que surf (un niki gris descolorit sense mànigues i un parell de pantalons de pana desgastats).
Quasi sempre treballava desde casa seva. Tenia un despatx-estudi subterrani construït a un costat del penya-segat, a uns 4 metres i mig sota el nivell de la casa. Éra una gran caixa verda i palida encaixada en el penya-segat, dintre  hi havia una espècie d’amaca per tombar-se i contemplar el pacífic amb la remor de fons de les ones petant molt fort sobre les roques.
Tenia instal·lat un telèfon, i algunes vegades desde aquest lloc estant  (en plena conferència de negocis), havia sentit desde l’altre costat de l’aparell: -Què és aquesta remor?, sembla que estiguis assegut sobre les roques – contestant ell:- Exactament, ara tinc la taula del despatx a la platja, Aquí sestà molt bé.
BRUCE BROWN trasllada l’oceà pacífic,el lloc on ell està més confortable ( fent surf) a casa seva, al seu despatx. Aquesta cova verda, aquesta espècie de NAUTILIUS no amfibi era el seu SHELL-CONFORT, tancat cap a la humanitat, personal i intransferible. Obert tant sols cap al mar, cap a ell mateix.

 

 

BURROUGHS- (el bunker)

WILLIAM BURROUGHS (1914-1997) escriptor, pintor, yonqui..
membre de la BEAT GENERATION. Conegut a partir de la publicació l’any 1959 del  llibre “NAKED LUNCH”.
Desde l’any 1975,acavat d’arrivar a Nova York després d’una estada a Londres i fins que va morir es va instal-lar, va viure, en el lloc que ell anomenava “EL BUNKER”.El "BUNKER” era un espai gran que havia sigut un vestuari d’un gimnàs de la YMCA, sense cap finestra i pintat tot
(terra inclòs) de color blanc. Com una caverna sense llum ni soroll exterior.
Estava situat a la segona planta del 222 del BOWERY.
Per entrar s’havien de travessar 3 portes dobles tancades amb clau i una altra de blindada. Era un lloc hermètic, ultraindividual i ultraprotegit. BURROUGHS
Es protegia molt, tenia per quan havia de sortir al carrer preparada una porra, un bastó i gas lacrimogen.
El “BUNKER” era la protecció de BURROUGHS, la protecció del seu cervell.
BURROUGHS deia que un bon afaitat era la civilització (el que es veia),
El “BUNKER” era la protecció de la resta (D’INTERZONA), el seu Shell-Confort.